Quan la varem fer per primera vegada el setembre del 2006, ja ho varem patir força, però ja se sap, el temps fa oblidar o potser es la ment la que esborra els esdeveniments dolents i només guarda els bons. La qüestió es que nosaltres, com que som masoques, ahir varem tornar a fer-la.

Si el primer cop vaig parlar de l’historia del famós bandoler en Joan de Serrallonga, avui parlaré dels encanteris que ens envia, des de el més allà, els que ens atrevim a endinsar-nos pels seus territoris.

I això es el que va passar ahir, a mida que anàvem entrant als seus dominis ens varem adonar que aquesta vegada seria dur i ple de dificultats. El camí cada vegada s’estrenyia més i es veia menys, semblava que no hagués passat ningú des de que hi varem passar nosaltres ara farà quatre anys. O potser els que ho varen intentar van desistir o van quedar petrificats com si fossin arbres mil·lenaris.

De seguida varem veure que la cosa anava en serio, de sobte varen començar a sortir uns potents braços de romegueres que intentaven agafar-nos i fer-nos caure de la bici, deixant-nos tots el braços i les cames plenes d’esgarrinxades, tal va ser que, el Manel en una d’aquestes etzibades no se’n va pogué desfer-se i va anar parar per terra, deixant-lo tot ensangonat, que per sort no va estar res.

No va passar gaire estona quan varem sofrir un altra encanteri, el rierol que ens tenia que servir per orientar-nos, màgicament havia estat canviat de curs per despistar-nos, sort que el Lluís, home molt experimentat en orientar-se va saber trobar el camí i retornar a la ruta.

Un cop superat aquest parany varem arribar a la casa del bandoler Serrallonga, molt amagada darrera de uns esbarzers que feia impossible arribar-hi. I havien crescut espontàniament? Qui ho sap? Davant de l’impossibilitat de veure-la de prop, varem decidir fer-nos una fotografia al davant, i continuar la marxa. I aquí varem sofrir l’atac de uns tàvecs que van acarnissar les cames del Lluís i el Ramon.

Així fugint de les picades d’aquests dípters varem prosseguir el curs de la nostre excursió, que ens tenia que portar al Santuari de la Mare de Déu del Coll, concretament al Restaurant, que es el que teníem en ment. Ja eren pocs kilòmetres els que ens quedaven per fer.

Al passar per una fageda molt atapeïda, que en prou feines hi passava un raig de sol, en mig d’aquella foscor varem veure aparèixer uns genets, que semblaven els de l’apocalipsi, que varen donar un esglai de mort al Pepo, que en aquell moment anava davant obrin camí. Tots varem quedar bocabadats, ja que de la mateixa manera que van aparèixer van desaparèixer.

No sé si va ser degut a aquesta visió o a la gana que portàvem que els últims kilòmetres els varem fer tots calladets fins arribar al Restaurant.

Un cop al Restaurant tothom es va dedicar a demanar les viandes que més li venien de gust, però ningú es va atrevir a parlar del que havíem passat i el que havíem vist. Només menjàvem i menjàvem, només bevíem i bevíem fins que va arribar un moment en que el Lluís l’home que endrapa més va dir “no puedo más”, “no puedo más”... amb música del Camilo Sesto.

La seva bici se l’estava mirant, tota soleta, sota l’infernal sol que queia, sense dir res, però pensant ara tindré que portar aquest dropo a sobre meu desprès de la fartanera que se ha fotut. I així que va decidir autoimmolar-se i la roda del darrere va fer un pet com un aglà.

L’ensurt que va provocar el soroll va commocionar a tots els comensals del Restaurant, encara que a nosaltres la cara se’ns va posar blanca i mirant-nos els cinc entre nosaltres, tots varem pensar que el bandoler ens havia donat l’últim esglai.

Bona nit i a somiar força.

El Play Immòbil.